Després d’unes
quantes llàgrimes amb la Neuletis i en Pisku a l’aeroport, molts Kleenex,
moltes emocions i mirades impossibles, finalment vaig emprendre el meu esperat
viatge.
30 de gener de
2016, arribada a Bogotá. Set anys després el mateix dia, la mateixa hora, però
amb diferent motxilla. Aquesta vegada, en soledat i amb unes altres
perspectives...
Estar sola lluny de casa, representa un xoc emocional difícil d’explicar...
D’una banda sents
tristesa, o millor dit enyorança o recança d’allunyar-te de tot el que acabes
de deixar enrere, família, amics, vida estable, rutina, coses que et donen
seguretat, et donen terra i t’acullen quan estàs o et sents desemparada. D’altra
banda, quan arribes sola a l’aeroport, a l’altre punta del món estàs desemparada però
feliç, i aquí està l’ambigüitat emocional... comences a pensar en tot el que tens
davant, i t’imagines un mapa sense fronteres, ja que tens la llibertat de fer
el que vulguis, anar on l’instint, el cor o la raó et portin, i el més
important seràs tu i només tu qui prendrà les decisions, i sí amics i amigues, és aquí quan un s’adona que serà el timoner de la seva pròpia vida i això crea emoció,
adrenalina i mola que t’hi cagues!!. És llavors quan no pots evitar dibuixar un
somriure de nena entremaliada que busca complicitat en sí mateixa i que pensa
que té una súper aventura per davant, que portarà llàgrimes, de ben segur, però
que malgrat tot valdrà
molt la pena.
Aeroport de Bogotà. Escultura feta amb gomes elàstiques.
Vaig arribar a Bogotà, com la majoria
sabeu, amb la intenció de participar en un projecte de Teràpia Ocupacional amb
una terapeuta local. Finalment, però, va resultar que la dona volia cotitzar el
seu coneixement a preu d’or, cosa que jo no estava disposada a acceptar, i per
això el tema del projecte no va tirar endavant. Malgrat tot, ens vam conèixer i
em va facilitat bastants contactes que m’han anat molt bé.
[apunt: La meva percepció és que aquí a Amèrica llatina en general els estrangers són
poca cosa més que bitllets amb potes, a qui intenten treure els diners com
poden. No tots evidentment però la gran majoria sí. Moltes vegades no t’importa,
perquè ja saps que hi ha gent molt pobre i en ocasions estàs disposada a deixar
que et “timin” una miqueta, d’altres com aquesta ni de conya!!!]
A Bogotà vaig estar-hi un parell de setmanes, bàsicament visitant diversos projectes de Teràpia, alguns bastant interessants. Vaig estar a Soacha, un barri molt pobre enganxat al sud de Bogotà, allà hi ha un projecte comunitari on la Teràpia Ocupacional hi fa coses realment útils. Aquí la TO està molt valorada i per tant la possibilitat d'actuar en projectes socials és molt gratificant, cosa que no passa a catalunya.... almenys de moment.
[apunt: la societat Colombiana es troba estratificada en estrats socials que van de l'1 per les persones més pobres fins al 6 per les persones més riques. És un sistema classita molt estigmatitzant, ja que les persones més pobres tenen poques o nul.les possibilitats de canviar la seva condició, les oportunitats són per els rics i els pobres no tenen més remei que acceptar que seran pobres tota la vida. És tot plegat bastant frustrant, ja que a més si ets de raça negre o gitana, encara tens afegits més estigmes i per tant les teves possibilitats són molt més inferiors].
Aquí a Bogotà vaig conèixer la Sheyla i la Lidsay, dues estudiants de Teràpia Ocupacional de Canadà. Ha estat genial conèixer-les, perquè hem visitat projectes juntes i hem compartit experiències professionals i alguns que altres riures.
Sopar amb la Sheyla i la Lindsay. 
Club Colombia. Cervesa Local
Sopar amb la Aunt Su. La tieta catxonda de la Sheyla. Una dona súper diver ara no parlava ni papa d'espanyol. Very the very my English!!
Dels voltants de Bogotà, la veritat és que he visitat poca cosa, únicament vam anar amb la Sheyla, la Lindsay i la professora Francis de La Serna a Sopó, un poble enganxat al Nord de Bogotà, en una zona que es diu la Sabana de Bogotà, 30 minuts de cotxe i un paissatge totalment diferent. A Sopó vam visitar una fàbrica de pottery, i poca cosa més, ara va ser el primer dia que vaig veure una posta de sol com déu mana!!!
La profe de la Serna, és una TO jubilada tope canyera, que em feia molta gràcia, la senyora és una eminència aquí a Bogotà, bàsicament perquè ha sigut profe durant molts anys, en realitat és una crack! era la tutora de les canadenques aquí a Bogotà i com no portava ritme colombiano, és a dir no me estresses mami!!!
Visita a Sopó. Esculures al jardí de la Botiga de Pottery.
La profe in action!!!
El dia que vaig arribar a Bogotà, em va venir a recollir la Consuelo, germana d'una profe meva de la uni. Vaig estar amb ella, el seu marit en Cèsar i el seu fill Santi la meva primera nit a Bogotà. Són una família genial, molt bohèmia i oberta. Vaig estar súper còmode amb ells. En Cèsar, treballa de titellaire a la Libélula Dorada, un centre on fan espectacles cada diumenge. Allà s'hi reuneixen les famílies per gaudir d'un matí amb els seus fills i veure titelles. Em van convidar a anar-hi i va ser... nuse diferent, veure les titelles dels nens i nenes de colòmbia, va ser interessant, a veure tampoc he vist moltes titelles, però la història en sí era prou peculiar, la vaig trobar molt colombiana, no sé si em sé explicar, però bé les històries infantils com no estan carregades de cultura i manera de fer, i això es mama de ben petits.
La Libélula Dorada. Los Espíritus Lúdicos.
En fin, no sé què més dir-vos de Bogotà, simplement que és una cituat enorme i bastant caòtica, a la qual aniré retornant varies vegades al llarg del meu viatge. Són com uns 7 o 8 milions d'habitats i no hi ha infraestructures de transport, és a dir que no tenen ni tren ni metro, tothom es desplaça per la superfície, imagineu la de tràfic i contaminació que hi ha!! moure's per la city és complicat. Jo ho feia amb transmilenio o transmi-lleno que diuen ells, és lo més barato però és molt agobiant perquè vas com una anxoveta. La ciutat és interessant i bonica, molt recomanable per un parell o 3 de dies, però és una gran ciutat com totes les altres...
[apunt: sembla una tonteria, però crec que una societat pot demostrar lo avançada que està a través de la seva xarxa de transports. Mobilitzar-se amb comoditat representa qualitat de vida, però això significa inversió per part del govern, que pel que m'expliquen els colombians, està més interessat en "robarse la plata" que no pas en crear coses bones per la comunitat... us sona?? tant lluny de casa però a l'hora tant a prop... en fin política...]
Us deixo amb una imatge de dos obrers fent la migdiada en un parc. Aquí els parcs són molt utilitzats per la gent, que en jornades laborals bastant llargues aprofiten les hores del migdia per esitrar-se i reposar abans de tornar a la feina.
Una abraçada família!! fins aviat.
